-
05/04/2020 12:12
-
28/03/2020 15:10
-
Nova proposta a SORTIM ALS BALCONS
Lloguers i compra d’habitatges inaccessibles
Vivim temps de confinament. Aquest temps de confinament el vivim a casa nostra. I aquesta “casa nostra” sigui de lloguer o de compra ja fa temps que és inabastable per a la gran majoria dels que vivim al país dels Pirineus. Que més del 50% de les ofertes de venda de pisos superi els 600 000 euros i més de la meitat dels lloguers superin alegrement els 1000 euros tensiona fins a l’extrem la supèrvivència econòmica de moltes famílies. La nostra constitució reconeix el dret a l’habitatge però al meu entendre és més una qüestió estètica que efectiva i normativa. El nostre país és liberal, no desvetllo res que no sàpigui ningú, però deixar que el mercat es reguli sol ens porta a una situació en la que passejant-te per portals d’immobiliàries observes com la major part de promocions immobiliàries que proposen es mouen en un ventall de preus que es troba entre el mig milió i el milió i escaig d’euros. No cal dir que els lloguers exerceixen també la seva tirania sobre les economies de gran part de les famílies del principat amb preus que entre contracte i contracte poden arribar a experimentar pujades de fins el 60%... El sistema financer va per lliure i el gruix de turistes que ens visiten fan d’Andorra el que és. Els locals que ens llevem d’hora per anar a treballar pesem poc en l’economia i si no podem mantenir els equilibris en la nostra economia domèstica la porta sempre està oberta. La concessió d’una hipoteca ha tornat als barems assenyats del passat: mensualitats que no excedeixin el 33% dels ingressos del nucli familiar i això em sembla bé. Si apliquem les mateixes normes al lloguer, més de la meitat de la població d’Andorra estaria folgadament sobreendeutada. Estem arribant a un punt on la gentrificació ja no és una solució... Què podem fer en aquest sentit? Proposo (sense ser un especialista en habitatge però sí en economia familiar) unes idees: 1. Fer servir el sentit comú: si una unitat familiar (en deiem abans família) gasta entre el 50% i el 75% dels seus ingressos en lloguer/hipoteca, no podrà consumir i doncs participar a l’economia andorrana. Aquí podríem pensar que 70 000 andorrans (residents i de passaport) en front de 10 000 000 de turistes pesen poc, però som nosaltres els que tenim les regnes de decidir qui ens representa en el Consell General i els que decidim què i com ha de ser Andorra. 2. Puc entendre que els comuns prefereixin l’execució d’obres cares ja que aquestes aporten una major quantitat d’ingressos als eraris públics, però el teixit de base andorrà no el faran aquestes persones que compren a preus semblants als del centre de Manhattan. 3. Fixar-nos en el que es fa en matèria d’habitatge als països del nostre entorn. Hi ha especialistes que estudien quines mesures s’han pres en ciutats o països propers i fan difusió d’aquestes experiències. Si jo sé que a ciutats com San Francisco es va limitar el preu del lloguer (com per cert es vol fer a Espanya) i que això va provocar que molts pisos de lloguer es posessin a la venda a preus desorbitats i que s’encarís encara més el preu de l’habitatge, ja sé que no és una mesura a aplicar de forma calcada. Si jo sé que, com es fa a Barcelona, es referencien els preus dels bens i immobles segons situació superfície,... i dona un índex de preus que dona més transparència a l’hora de donar un valor a una unitat immobiliària, els arrendataris o compradors no es veuran obligats a acceptar qualsevol condició per a poder tenir un sostre sota el qual viure. Si jo sé que a Viena és el sector públic el que decideix on es construeix i què, donant resposta als diferents tipus de població que existeixen, establint preus i limitant la gentrificació i tot això ho fa amb l’acompanyament del sector privat, segurament el problema del dret a l’habitatge no es resoldrà en una dècada, però estarem fent passos per a resoldre el que al meu entendre és bàsic i essencial. I això és el que al meu entendre ha de fer el legislador amb l’acompanyament de l’executiu: projectar-se i tenir ben clara una direcció per al nostre país, també (i sobretot) en aquest aspecte tant sensible. Encara estem a temps d’ aprendre i importar allò que permeti correccions d’un sistema que ara mateix és un despropòsit i que no sembla tenir fre. Podem fer-ho al meu entendre si ataquem el problema amb sentit comú, seguint l’opinió d’especialistes que poden aportar solucions tècniques, efectives i creïbles i amb la concienciació per part de l’administració que aquest és ara mateix un tema que (amb el permís del que ens està portant (i portarà) el coronavirus) més angoixa la major part de la població del meu país. ##SortimAlsBalconsAndorra; ##ViscAndorra